D'una tant conseqüent creu

després d'anys sota el pes de la mort
volgué el pare desfer-nos-en,
de la oblicua mirada que ens jutja el camí;
que vida fos sols vida, manà,
i ens en prohibí el tast agre,
del fruit del paradís.

p'rò no ens és pas possible
l'amor del que no es perd.
I així, captius del tedi
d'un ser-nos massa afable,
vam voler descobrir l'amarg fruit del culpable:

vam começar a saber.


ja ens ho digué la serp:
no fou la nostre fi
la que ens privà del somni
ans saber que també el pare ha de morir.

¿Homenaje? a Allen Ginsberg

Mejor será admitirlo de una vez:

no fuimos las mejores mentes de nuestra generación;

es más:

nunca las llegamos a conocer.

y, sin embargo, estábamos tan llenos de vida...