Rompre els fragments d'un lligam que fa
temps que es trencà. Deixar-se perdre, sens por, en la fosca.
Observar la terra molla sota els peus. Sentir la presencia d'un cos
absent. De sobte, caure sobre l'atzarós fum del matí i comprendre
que no tot ha passat. Mirar-te les mans maculades i esperar que el
buit les empleni. Comprendre que el món està massa ple com per
abocar-hi el pes que dus sobre les espatlles. Renunciar a l'oblit i
recollir els pedaços obtinguts. Descansar. Dir-se que els deus han
marxat i continuar com sempre... Si ja no hi ha límit, ¿per què
seguir acumulant?
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario