martes, 20 de septiembre de 2016

D'una tant conseqüent creu

després d'anys sota el pes de la mort
volgué el pare desfer-nos-en,
de la oblicua mirada que ens jutja el camí;
que vida fos sols vida, manà,
i ens en prohibí el tast agre,
del fruit del paradís.

p'rò no ens és pas possible
l'amor del que no es perd.
I així, captius del tedi
d'un ser-nos massa afable,
vam voler descobrir l'amarg fruit del culpable:

vam começar a saber.


ja ens ho digué la serp:
no fou la nostre fi
la que ens privà del somni
ans saber que també el pare ha de morir.

viernes, 15 de enero de 2016

¿Homenaje? a Allen Ginsberg

Mejor será admitirlo de una vez:
no fuimos las mejores mentes de nuestra generación;
es más:
nunca las llegamos a conocer.

y, sin embargo, estábamos tan llenos de vida...

domingo, 11 de octubre de 2015

Vetllen, amargs, els déus, com el tel, amor, de la magrana.

El dolç ens atrau i s'isola:
Oblit, en el tacte, del cos de l'altre.

Si s'esquerdés la pell,
no ens sabríem mai més.

lunes, 7 de septiembre de 2015

Projectar

Pren l'alçaprem.

La vida no és tan sols el pas dels dies.

Caldrà, de tant en tant, alçar la vista,
mirar el món,

Deixar que l'aigua se t'escapi,
et canviï el punt de suport,

per traçar-te futurs.

L'obra no sempre és fruit del mateix arbre.

domingo, 30 de agosto de 2015

Destí

La vida jeu sota els solcs de l'acàcia.

No hi ha dreceres en la llarga nit
del treball i l'espera,
ni fleumes que et guareixin el dolor.

Per més que intentis esbossar el trajecte,
mai no sabràs per on vindran els déus.

viernes, 28 de agosto de 2015

Ante la ausencia de cuerpos,
ávido de mundos,
te empecé a leer.

(No todo es follar)

sábado, 2 de mayo de 2015

Obituario



Simplemente citar:

"Los griegos que inventaron mis dioses
se han suicidado en el metro"

Mirar por la ventana
y no ver rastro alguno que no sea humano.

¿Cómo podemos
debernos tanto?








La cita es de Juan Carlos Reche Cala, del poema
"A veces las palabras utilizan el mismo lenguaje que los cuerpos"

jueves, 30 de abril de 2015

La deuda infinita

"¿Que tengo que ser para ser algo?"
Los Secretos













No fué tanto el miedo a actuar

como el deber de hacerlo

el que,         , te negó todo valor.
            Dios

























sábado, 21 de marzo de 2015

Industria Cultural

No de quitarme los sueños,
más de dármelos te culpo.

lunes, 16 de marzo de 2015

Tall

Ja en son morts, els camins
que creuarem tots dos
quan encara podíem ser uns altres.

Massa d'hora caigué
la paraula entre els mots
i en tallà del destí l'arribada.

Ens hem dit
i no queda altre cos
que l'oblit que aquell dia no vam voler ser.

miércoles, 25 de febrero de 2015

Contra el Capital


No l'amor, indiferent, del Déu,
sinó el de tots els déus que et son,
busco.

domingo, 22 de febrero de 2015

Poema

Torna l'oblit
sobre les passes del mirall
que se'm trenca de nou a les mans.

I queden sens dir
les hores, l'odi, el somni
dels anys
que emmetzina l'engany.

Resta el silenci
sobre el llindar d'una porta
que no han creuat
els déus.

I em brolla dels óssos l'obsés gest traïdor
que en nega tot traç.



Qui en servarà les paraules que el tornin record?

lunes, 25 de agosto de 2014

Cambiar el mundo


Leo: 

- “Las características del proyecto existencial del modo propio de estar vuelto hacia la muerte pueden resumirse de la siguiente manera: el adelantarse a su posible morir en cualquier momento (incluso ahora) le reserva al Dasein su pérdida en el <uno mismo>”, es decir, en lo social-colectivo -voy esclareciéndote- “y lo conduce ante la posibilidad de ser sí mismo sin el apoyo primario de la solicitud ocupada, y de serlo en una libertad apasionada, libre de las ilusiones del uno, libertad fáctica, cierta de sí misma y acosada por la angustia: la libertad para la muerte”.

Cierro el libro. En su portada figuran los términos “ser” y “tiempo”. Levanto la mirada hacia tus ojos, que me observan desde la lejanía inaudita del tacto, y te abrazo como si fueras lo único que de mi quedara cuando llegara mi final...

No es menester mucho más.

miércoles, 20 de agosto de 2014

"Carrer Joan Blanques", "Festa major"

Us deixo aquí un text que vaig escriure per al concurs de relats del Carrer Joan Blanques de Baix. Una de les condicions del concurs era que hi apareguessin les paraules "Carrer Joan Blanques" i "Festa Major"; d'aquí el títol del relat i algunes reiteracions al cos del mateix. Sense més preàmbuls:

Carrer Joan Blanques”, “Festa Major”

Carrer Joan Blanques”, “Festa Major”, són termes que hom podria utilitzar per calmar l'angoixa que la soledat que embolcalla una obscura nit imprimeix sobre son cos com el desig de les flors es plasma sobre la blanca tela d'una brusa; termes amb els quals hom podria evocar un temps no tant passat com acabat o uns records no tant presents com oblidats; termes, al cap i a la fi, com “cafè amb llet”, “María Zambrano” o “prestem hipotecari”, termes que podrien ser qualssevol altres i que qualsevol altre podria escriure o dir. Així no obstant, en aquell moment concret i a aquella hora de la nit, eres tu qui ho estava dient i no era pas un motiu de joia...
Carrer Joan Blanques”, “Festa Major”, t'acabaves de dir mentre enfilaves el camí cap a casa. Exacte: Festa Major... i tu tornant cap al que encara podies anomenar casa, creuant l'enrenou del carrer Joan Blanques, intentant passar desapercebut mentre veies passar antics companys de l'associació de veïns atrafegats entre la disbauxa i l'organització; intentant no ser reconegut per no haver de donar explicacions, per no haver de tornar a dir: “bé... anar fent!”, per no haver de tornar a passar la vergonya de no saber com explicar que d'aquí a una setmana et farien fora del pis per no poder pagar el prestem hipotecari, que si aquest any no participaves de la festa del barri era perquè no t'ho podies permetre ni econòmicament ni moral, que no et senties digne de parlar cara a cara amb algú que havia aconseguit trobar un treball als dos mesos d'haver perdut l'anterior, que t'ensorraves cada cop que algú et deia: “tranquil, ja et fotrem un cop de mà; tot s'arreglarà!”... en definitiva: per no haver de suportar la compassió o, encara pitjor, la indiferència dels que podien viure millor que tu.
Tot i així, sabies que ells no hi podien fer gaire més, que tots aquests gestos que et rebaixaven, que t'enfonsaven moralment, no eren sinó l'intent de mostrar-te una comprensió i d'oferir-te una ajuda pel que haguessis de menester. Però saber això encara et feia sentir pitjor: saber que el tracte que els dirigies era immerescut feia que la sensació de vergonya anés augmentant a mesura que anaves avançant pel carrer, de tal manera que cada cop intentaves passar més desapercebut, incrementant aquell tracte injust envers als companys de l'associació i fent créixer, així, encara més el teu penediment. “Això és culpa del meu excés d'orgull” et deies tot sovint, però sabies que no era tant sols d'això del que es tractava...
Deia María Zambrano que l'exiliat tot sovint ho és sense haver marxat mai del seu país i que allò que més caracteritza l'exili no és l'haver de deixar enrere una vida, una família i uns projectes, com sí succeeix amb el cas de la immigració; sinó que el que més caracteritza l'exili és el sentir-se rebutjat per la mort, el saber que ni la mort et vol, que no serveixes ni tan sols per a morir-te. Aquesta sensació, segons la pensadora malaguenya, es produïa en llocs, com el front de batalla o les persecucions de la pos-guerra, on la mort es donava indiscriminadament i on el fet de no ser atrapat per ella no remetia a cap heroïcitat ni a cap mèrit propi. Conseqüencia d'aquesta sensació n'era la incapacitat de tornar a formar part del món, la incapacitat de tornar a donar sentit a una vida inútil fins i tot per a morir. Així, si, tal com ton pare t'havia dit una i altra vegada des que eres petit, la vida te l'has de guanyar treballant i, malgrat fer més de tres anys que buscaves feina, encara no t'havies mort: Com no creure que fins i tot la mort t'havia rebutjat? Més encara després de veure dia a dia les noticies de morts per falta d'atenció mèdica, l'augment del nombre de suïcidis, els caixers amb les portes tancades i barrades i els bancs amb separadors per impedir que algú s'hi pugui estirar per passar-hi la nit. Sabies que seguies viu de préstec i, tal volta fos això, el no saber com justificar que encara seguissis viu, el que et feia intentar passar desapercebut al creuar-te amb els companys de l'associació de veïns.

Fos com fos, quan aquella nit arribares per fi a casa, i després de prendre't l'últim cafè amb llet, sense gaires més preàmbuls, sense deixar records a una família gairebé inexistent des de la mort del teu pare, enfrontares d'una vegada aquest exili i saltares del terrat del teu bloc de pisos. D'aquesta manera, l'associació de veïns del carrer Joan Blanques va haver de cancel·lar el ball de festa major per una avaria a la catenaria.

lunes, 17 de febrero de 2014

Fin (fragmento re-encontrado)

Cuando el silencio te hiere en la garganta como una fría ráfaga de viento, a esas altas horas de la noche en las que sientes verterse sobre tu lengua la sangre de tus encías mientras intentas que tus pulmones sean algo más que un mero recipiente, recuperas los cristales rotos que se esparcieron sobre el arcén y buscas los numerales que perdieron el norte sobre un estrepitoso oscurantismo pasajero.
Sabes –dado que en ese momento todo pensar es saber- que el impensable paso que iniciarán tus intestinos para establecer un diálogo con tus órganos sexuales son un claro ejemplo de democracia, además de ilustrar ampliamente el trazado de dos líneas paralelas.
Ya no queda nada sobre las mesas rotas y el fuego empieza a arder sobre los lechos en los que te pudiste tumbar.
¿Quién querrá unas botas nuevas, entonces? ¿Quién querrá caminar cuando el derecho a no ser nadie transluzca como una imposición?
Cuando los días contados por los números que, inventados, una vez olvidamos, crean que no quedan ya más días que ellos mismos, como las moscas creen, por no ver más moscas sobre una mierda, que ellas son la mierda; entenderemos la fabula del león y la espina, pues bajo su pie no podía ver nada.
¡No es aceptable que un texto pese sobre tantas manos! Menos aún que no pese sobre mano alguna. Y 65 horas no las puede trabajar nadie en un solo día.
Luego, seguramente, sólo nos quede el suave vaciar de los motores y el ruido de un extractor, el humo de una sartén quemada en la cocina y la bocina del vecino sobre la vagina del decimo vacilar de una puerta aún no abierta… y cerrar los ojos, claro está; siempre nos quedará cerrar los ojos: cerrar los ojos para no abrirlos nunca más.

miércoles, 22 de enero de 2014

Silvaplana


Regresó. Sin motivo aparente volvió a ocupar un espacio antes tan lleno de todo que parecía imposible obrar algo en él. Pausadamente deambula su rastro sobre la memoria.
¡Está todo tan lleno de ello, ahora...
Nada queda que imponga sus contornos; nada que se afirme ser. Y, no obstante, impetuosamente muestra su urgencia.
Regresó, de nuevo, a otro lugar; y son tantas las veces que ha vuelto, ya, que imposible es saber si alguna vez partió, si estuvo aquí en algún momento.
En este instante, con su estar negándonos todo futuro, abre el espacio del vivir para las vidas muertas, nos brinda al porvenir hueco de la acción. Sin ser aún, ya fue, y aún nos es en el momento de su abandono.
Regresó: se fue. Ya la primera vez que vino, volvía y nadie lo observó.

sábado, 18 de enero de 2014

instante presente

Tras tanto tiempo, por fin, un día, lo encontró; pero no lo pudo nombrar porqué nunca lo había buscado.

lunes, 7 de octubre de 2013

Falsa inmanencia


Rompre els fragments d'un lligam que fa temps que es trencà. Deixar-se perdre, sens por, en la fosca. Observar la terra molla sota els peus. Sentir la presencia d'un cos absent. De sobte, caure sobre l'atzarós fum del matí i comprendre que no tot ha passat. Mirar-te les mans maculades i esperar que el buit les empleni. Comprendre que el món està massa ple com per abocar-hi el pes que dus sobre les espatlles. Renunciar a l'oblit i recollir els pedaços obtinguts. Descansar. Dir-se que els deus han marxat i continuar com sempre... Si ja no hi ha límit, ¿per què seguir acumulant?

jueves, 22 de agosto de 2013

Un nuevo materialismo (no tan nuevo)




http://25.media.tumblr.com/tumblr_m4sgl8cp2e1qfzutqo1_1280.jpg

Cuando, al entrar en el baño de aquél sórdido piso, vi el tomo de La Fenomenología del Espíritu sobre al taza del váter, no puede evitar pensar que toda esa seriedad, toda esa escrupulosidad para aferrar todo lo pensable -todo ese sufrimiento que muestra el retrato del viejo Hegel- había encontrado por fin su lugar adecuado, su complemento perfecto, aquello que, no pudiendo ser incluido en el todo, lo completaba: el excedente de la asimilación de todo alimento, la mierda. 
¿Cómo poder incluir tal exceso en el proceso de acumulación que conduce al Saber? ¿No produce toda asimilación un excedente semejante?
Amigos, tras el discurso siempre nos quedará... ¡la mierda!.

domingo, 28 de julio de 2013

El tiempo esta fuera de quicio.

... y, mientras paga la factura del supermercado con su targeta de crédito, el erudito sigue creyendo que la presencia impresenciable solo mienta un impulso histórico.