miércoles, 20 de agosto de 2014

"Carrer Joan Blanques", "Festa major"

Us deixo aquí un text que vaig escriure per al concurs de relats del Carrer Joan Blanques de Baix. Una de les condicions del concurs era que hi apareguessin les paraules "Carrer Joan Blanques" i "Festa Major"; d'aquí el títol del relat i algunes reiteracions al cos del mateix. Sense més preàmbuls:

Carrer Joan Blanques”, “Festa Major”

Carrer Joan Blanques”, “Festa Major”, són termes que hom podria utilitzar per calmar l'angoixa que la soledat que embolcalla una obscura nit imprimeix sobre son cos com el desig de les flors es plasma sobre la blanca tela d'una brusa; termes amb els quals hom podria evocar un temps no tant passat com acabat o uns records no tant presents com oblidats; termes, al cap i a la fi, com “cafè amb llet”, “María Zambrano” o “prestem hipotecari”, termes que podrien ser qualssevol altres i que qualsevol altre podria escriure o dir. Així no obstant, en aquell moment concret i a aquella hora de la nit, eres tu qui ho estava dient i no era pas un motiu de joia...
Carrer Joan Blanques”, “Festa Major”, t'acabaves de dir mentre enfilaves el camí cap a casa. Exacte: Festa Major... i tu tornant cap al que encara podies anomenar casa, creuant l'enrenou del carrer Joan Blanques, intentant passar desapercebut mentre veies passar antics companys de l'associació de veïns atrafegats entre la disbauxa i l'organització; intentant no ser reconegut per no haver de donar explicacions, per no haver de tornar a dir: “bé... anar fent!”, per no haver de tornar a passar la vergonya de no saber com explicar que d'aquí a una setmana et farien fora del pis per no poder pagar el prestem hipotecari, que si aquest any no participaves de la festa del barri era perquè no t'ho podies permetre ni econòmicament ni moral, que no et senties digne de parlar cara a cara amb algú que havia aconseguit trobar un treball als dos mesos d'haver perdut l'anterior, que t'ensorraves cada cop que algú et deia: “tranquil, ja et fotrem un cop de mà; tot s'arreglarà!”... en definitiva: per no haver de suportar la compassió o, encara pitjor, la indiferència dels que podien viure millor que tu.
Tot i així, sabies que ells no hi podien fer gaire més, que tots aquests gestos que et rebaixaven, que t'enfonsaven moralment, no eren sinó l'intent de mostrar-te una comprensió i d'oferir-te una ajuda pel que haguessis de menester. Però saber això encara et feia sentir pitjor: saber que el tracte que els dirigies era immerescut feia que la sensació de vergonya anés augmentant a mesura que anaves avançant pel carrer, de tal manera que cada cop intentaves passar més desapercebut, incrementant aquell tracte injust envers als companys de l'associació i fent créixer, així, encara més el teu penediment. “Això és culpa del meu excés d'orgull” et deies tot sovint, però sabies que no era tant sols d'això del que es tractava...
Deia María Zambrano que l'exiliat tot sovint ho és sense haver marxat mai del seu país i que allò que més caracteritza l'exili no és l'haver de deixar enrere una vida, una família i uns projectes, com sí succeeix amb el cas de la immigració; sinó que el que més caracteritza l'exili és el sentir-se rebutjat per la mort, el saber que ni la mort et vol, que no serveixes ni tan sols per a morir-te. Aquesta sensació, segons la pensadora malaguenya, es produïa en llocs, com el front de batalla o les persecucions de la pos-guerra, on la mort es donava indiscriminadament i on el fet de no ser atrapat per ella no remetia a cap heroïcitat ni a cap mèrit propi. Conseqüencia d'aquesta sensació n'era la incapacitat de tornar a formar part del món, la incapacitat de tornar a donar sentit a una vida inútil fins i tot per a morir. Així, si, tal com ton pare t'havia dit una i altra vegada des que eres petit, la vida te l'has de guanyar treballant i, malgrat fer més de tres anys que buscaves feina, encara no t'havies mort: Com no creure que fins i tot la mort t'havia rebutjat? Més encara després de veure dia a dia les noticies de morts per falta d'atenció mèdica, l'augment del nombre de suïcidis, els caixers amb les portes tancades i barrades i els bancs amb separadors per impedir que algú s'hi pugui estirar per passar-hi la nit. Sabies que seguies viu de préstec i, tal volta fos això, el no saber com justificar que encara seguissis viu, el que et feia intentar passar desapercebut al creuar-te amb els companys de l'associació de veïns.

Fos com fos, quan aquella nit arribares per fi a casa, i després de prendre't l'últim cafè amb llet, sense gaires més preàmbuls, sense deixar records a una família gairebé inexistent des de la mort del teu pare, enfrontares d'una vegada aquest exili i saltares del terrat del teu bloc de pisos. D'aquesta manera, l'associació de veïns del carrer Joan Blanques va haver de cancel·lar el ball de festa major per una avaria a la catenaria.

No hay comentarios: